Qüestió d'honor

Em pensava que eren electroxocs. Com aquestes coses, aquests aparells que et poses a la mà…aquests articles de broma. Eren com unes fuetades. Jo no veia res, era bocaterrosa, i els cops eren a l’esquena. No sabia que allò eren punyalades. Punyalades de navalla. Només xoc, xoc, xoc. Sí que fa mal, però... és com si fossin electroxocs. A l’esquena. L’Ellena tenia les punyalades a la part del davant, ella va veure que eren punyalades. Però potser només ho notes com si fossin electroxocs, no com punyalades. Com m’imagino que se sent quan et claven una navalla. Això és el que pensava. Ara ja ho sé. Quan són pel darrere. Però si per davant també és així, aleshores potser per a ella tampoc no va ser tan terrible. El dolor, vull dir. Que veiés la navalla, els talls, però que només notés com si fossin electroxocs. Que no li fes tant de mal morir. Es va morir de seguida. No ho sé.

De moltes coses, ja no me’n recordo. Encara noto les punyalades, però hi ha moltes coses que no sé. Ara són talls. Les ferides són punyalades de navalla, les noto, quan em bellugo, i quan em bellugo, hi penso. Penso en una cosa que no sé ben bé què és. Penso en l’Ellena. Li he escrit. Penso en tu cada moment. Quan em bellugo, l’Ellena és amb mi. Quan em bellugo per a escriure-li una carta, és amb mi. Hi és sempre. I jo penso en ella, en aquell dia, i no encara ho acabo d’entendre. Això també són com electroxocs, dins el cap.

Va entrar, rient, perquè un se li havia posat a parlar per si volia anar a Colònia i l’havia convidat a coca-cola.

Això passava constantment. De vegades alguns també em parlaven a mi, i em preguntaven si era l’amiga de l’Ellena i això.

Els reconeixíem de seguida, voltaven per allà i en un moment donat se t’acostaven, que si volies beure res i tal, i nosaltres ens deixàvem convidar, i llavors havies de veure com te’n desempallegaves. De vegades, l’Ellena s’emprenyava, per res, se sentia ofesa per alguna cosa de cop i volta i deia: au, marxem, cabrons. I després ens en fèiem un fart de riure. Fèiem mal fet?

Em pregunto si fèiem mal fet. Ella no es s’adreçava mai a cap paio, encara que ara tots ho diguin, això. Ella no era així.

No era com tots es pensaven. Tots els que pensaven... l’Ellena, amb aquesta, és clar, totes aquestes històries de com era i el que feia. Però què es pensaven?

No dic que fos un angelet. És que tant li feia, i si a ella tant li feia, a mi també. Sé que es podia posar furiosa, i déu n’hi do. Ho havia vist alguns cops. Per bajanades.

No era amable amb ells, mai no els donava peixet, sempre venien ells. Però que ara tots facin veure que ella... tots... això no és veritat.

Eren com óssos amb un pot de mel, vaig dir un dia, i ella va dir: no, com les mosques amb la merda. Una merda, es pensen que sóc. Ella no hi volia anar, i jo tampoc. Només ho havia dit per treure-se’ls del damunt, i es divertia imaginant-se’l, a ell i el seu col·lega, al matí, amb els cabells engominats a la benzinera, amb les cames repenjades. Això li feia gràcia.

Vam marxar de seguida, perquè ell no tornés de seguida i vam anar a l’Alcazar. Jo vaig marxar abans i l’Ellena es va quedar. Una hora després em van picar a la finestra, era l’Ellena, que havia tingut un merder brutal a casa, per haver tornat massa tard i va tornar a fotre el camp de seguida, a buscar-me. Estava emprenyadíssima i va dir: anem a Colònia, que pateixin, vull ser fora tot el dia.

Els meus pares van marxar a l’endemà al matí, d’hora, a Dorsten, a la festa del poble, i jo els vaig dir que havia quedat amb l’Ellena. D’aquells dos, no en vaig dir res.

Vaig fer mal fet? No ho sé, l’Ellena ho tenia controlat, i sabia què hi podia passar i què no. I jo coneixia en Sinan i pensava que tot i que és un pallasso, no podia passar res amb ell, és un pallús, però podia confiar que no passaria res si hi anàvem. Era una qüestió d’honor, no?

Un cop, a l’esbarjo vam anar al mur, on sempre fumem, i hi havia alguns de setè. L’Ellena va dir: fora d’aquí. Però van continuar xerrant. No sé si és que no ho van sentir o és que no ho volien sentir. Jo ja volia marxar, a mi tant m’és, realment, però l’Ellena en va agafar una i la va empènyer contra el mur, va caure i l’Ellena de seguida li va fer una trepitjada i ja en tenia una altra al darrere, li va voler donar una bufetada, però va caure cap enrere, entre els arbustos. Llavors es va aixecar i va fugir corrents, l’altra es volia aixecar, però l’Ellena li va donar una bona. Es va asseure, va encendre un cigarret i me’n va donar un a mi. Llavors va venir el vigilant del pati amb la noia aquella, la gent ens envoltava, amb gran expectació. L’Ellena estava molt tranquil·la. El professor li va dir que de què anava. Ella va dir que aquell era el nostre lloc. I res més. Ell va començar a dir que el pati era per a tothom, i ella només deia: sí, però no aquest lloc. Tota la resta sí, però no aquell mur. Es va muntar un merder, va haver d’anar a veure el director, perquè una havia rebut de valent, però a l’Ellena li era ben igual. Jo podia fumar on fos, el mur aquell me la sua. Però ella no va cedir gens, no podia acceptar que li portessin la contrària o que ningú li digués res. Això sí que no. S’estimava més la pitjor bronca que cedir. Això mai. No ho vaig veure mai. Al mur, ja no hi va seure ningú més quan hi anàvem nosaltres. Jo creia que ja estava. No sé per què l’Ellena va continuar. Normalment, després d’un numeret així hauria fotut el camp o ho hauria deixat estar. Estava emprenyadíssima, això ja ho sé, però va dir: au, anem de compres. Havia quedat clar que el Cem era un imbècil. En Sinan mirava de treure-li ferro a la situació, de crear un bon ambient. Em feia pena, pobre, feia tot el que podia. En Cem s’arrossegava, l’Ellena mirava els aparadors, però no es fixava en res, i va arribar un moment que vaig pensar: d’acord, potser sóc jo que estic sensible, i tot plegat només ha sigut un numeret. Si l’Ellena passa, llavors és que no és tan important. I en Sinan em feia gràcia. És un penjat, però és graciós. Així doncs, vam anar al carrer principal a mirar roba.

Un cop vam tenir un professor en pràctiques que ja des de la primera classe li va agafar mania a l’Ellena, perquè va arribar tard, un fill de puta integral. L’Ellena no va dir res, el va deixar que es desfogués. Les classes següents ella anava amb la roba més provocativa que tenia: faldilla just per sota el cul, els pits gairebé fora. S’estava allà asseguda i se’l mirava sense parar. Ell es posava vermell, gairebé no s’atrevia ni a mirar-la, però ella sí que se’l mirava, tota l’estona sense parar, li passava pel costat, quan sortia. Ell no li va dir mai més res, estava fet pols, se li notava. I ella ho va portar amb total fredor, tant li fotia que els altres parlessin d’ella. Quan s’arreglava, era invencible. La vull recordar amb aquell vestit, impassible.

No sé de què deurien parlar aquella estona mentre érem fora, però de cop en Sinan estava molt callat, com l’haguessin apagat. En Cem estava agradable, ja no rondinavar, tornava a ser amable com al començament, ens va portar crispetes i coca-cola, tot molt relaxat. El cinema era gairebé buit, i nosaltres vam seure a la llotja, jo amb en Sinan i a la filera del davant, l’Ellena amb en Cem. En Sinan continuava parlant poc i, davant nostre, l’Ellena i en Cem parlaven fluixet. Jo em pensava que ella li volia treure els ulls, per haver-se portat com un imbècil abans, no ho entenia, de sobte estaven allà parlant, i vaig pensar que realment no jo no tenia ni idea del que és l’amor, de com funciona l’amor, i de com es troba la gent quan estan plegats i per què les coses són així i no d’una altra manera. Llavors van apagar la llum i mentre encara feien els anuncis en Cem i l’Ellena es van aixecar i ella em va dir que ens vindrien a buscar a la sortida quan acabés la pel·lícula, i jo em trobava allà, en un cinema de Colònia amb aquell noi que no coneixia de res i ja no entenia res, res de res, i em vaig sentir tan sola, tan desorientada, no em venia gens de gust, tot allò, i em trobava allà, i l’Ellena era fora amb aquell fent vés a saber què i em vaig arraulir una mica damunt d’en Sinan, de fet ell era agradable, però tot plegat era una mica absurd i per això no va passar gaire cosa. Jo només pensava que ja tenia ganes de tornar-me’n a casa i també pensava que necessitava apartar-me de l’Ellena. Per a mi, l’excursió ja es va acabar quan vaig sortir del cine, tenia ganes de ser a casa amb els pares. L’Ellena i en Cem estaven molt emprenyats, els en deuria haver passat alguna de forta, i allò em neguitejava, tot plegat, i tenia unes ganes boges de tornar a casa, només desitjava que tot hagués passat, ja.

Llavors, ella es va posar a parlar en turc amb en Cem. No sé què va dir, però ell no va badar boca, vam pujar al cotxe i ell ja no dir ni mu, ella el va posar a to, i jo mirava d’esbrinar què estava passant. Seia al costat d’en Cem, i es discutien sense parar. Ella el tenia ben agafat pels pebrots, això es notava. En Sinan ja no deia res més, s’ho escoltava, i jo estava cagada de por, no m’atrevia ni a preguntar-li a l’Ellena què passava. Segur que s’havien posat a parlar en turc de sobte per mi, jo no sabia si ens treia del merder o ens hi ficava, o si ho tenia tot controlat, no l’havia vista mai tan emprenyada, i això sé com es pot arribar a emprenyar; estava com electrificada, si l’hagués tocada, segur que m’hauria enrampat. No parava de pensar bestieses i només desitjava, si us plau, si us plau, que tinguem una avaria, que trobem un embús o el que sigui, tant se val on acabem, tant se val el merder que hi hagi a casa, però que s’acabi tot això d’una vegada; en Cem fumava, tremolava, i jo pensava que si fumava al seu cotxe volia dir que estava fatal, coses així et criden l’atenció, jo estava súper desperta, i només pensava com sortir del cotxe si s’aturava, que per què tenia només dues portes, que era com un parany, i així tota l’estona, no parava de pensar aquestes bestieses.